Entrevista a l'Aurelia Martínez

Benvolguts noi@s de tercer d’ESO,

Soc una xerraire a qui li agrada molt explicar histories, per la qual cosa us aniré contestant a les preguntes amb una mica de narrativa.

Em dic Aurelia Martinez i soc de la collita de 1959, l’any que va néixer la “Barbie”,  Fidel Castro va guanyar la revolució a Cuba, Walt Disney estrenava La bella dorment del bosc, el Madrid guanyava la seva cinquena Copa d’Europa (L) i l’Assemblea General de la ONU proclama la Declaració dels Drets dels Infants.

Treballo a Marketing de l’empresa Hewlett Packard a Sant Cugat on soc responsable d’una unitat de negoci per el mercat d’Europa, Orient Mitja i Africa. He viatjat per feina a molts països del mon i he viscut quatre anys als EUA allà pel “salvatge Oest” de les pel·lícules antigues.

Vaig completar tota la meva etapa escolar a les Dominiques fins el sisè de Batxillerat que seria equivalent al vostre primer de Batxillerat, després vaig estudiar Farmàcia  a la UB (amb una professora vostre, a veure si endevineu el nom J...) i uns anys després vaig fer un màster en Administració d’Empreses a IESE.

Els meus pares eren de la generació dels nascuts poc abans de que esclates la Guerra Civil d’Espanya i van tenir poques oportunitats en educació. Es per això que per ells era una prioritat donar-nos a les seves filles la millor educació que poguessin i aquesta motivació es la que els va portar a decidir que les Dominiques era una bona escola religiosa molt a prop de casa i per tant la millor opció per la meva germana i per mi.

No recordo exactament quantes alumnes érem a classe, penso que entre 30 i 35, totes nenes, no hi havia nens. Anàvem amb uniforme, pitxi blau marí, camisa blanca, mitjons blau marí i sabates negres i es clar, la bata de ratlletes... I van anar amb uniforme fins que vam marxar de l’escola. Si noi@s, als 14 i 15 anys ens esforçaven molt a fer que l’uniforme no sembles tan uniforme: tan curt com podíem, amb leotardos, camises “creatives”, vull dir de colors diferents del blanc, i val a dir que si no ens passàvem molt les germanes feien veure que no ho veien J

Els tretze anys que vaig passar a l’escola han estat sens dubte el meu aprenentatge vital mes important. Allà vaig aprendre els valors que han determinat la persona que soc avui. L’esperit de lluita, de treball en equip, el respecte i l’amor als altres, el valor de l’amistat, la tolerància, la idea de que treballant dur un pot arribar on un vulgui, divertir-se cada dia amb el que un fa, i tantes altres coses.... ara, després de gairebé 40 anys! que vaig deixar l’escola, se segur que tot això ho vaig aprendre a les Dominiques. I aquest possiblement es el record mes valuós que tinc de la meva estimada escola.

Be, després d’aquest paràgraf de rotllo de “grans”, també tinc una anècdota que potser us farà riure.

Recordo com vaig aprendre, ben aviat, que no s’ha de robar.... Era el meu primer any d’escola, tenia 4  anys, hi havia una germana que ja era molt i molt gran aleshores, es deia Germana Lourdes, recordo que sovint escombrava el pati i si no anàvem a fer fila prou ràpid, ens empaitava amb l’escombra. Dons ella també venia “pa del cel”, els retalls de les osties de missa, li donaves uns cèntims de pesseta i et donava un grapat d’aquell pa que a mi m’agradava molt. Doncs un dia vaig tornar a casa amb el grapat de pa del cel i una moneda de 2,50 pessetes i li vaig donar a la meva mare dient-li que me l’avia donat la germana Lourdes. Quan la meva mare amb va interrogar que com era possible que jo tingues tants diners (apa feu el càlcul en euros, 1E=166 pessetes J) vaig acabar confessant que havia agafat la moneda de la caixa de la germana Lourdes... Immediatament la mare em va portar a l’escola a tornar el que no era meu i em vaig guanyar el corresponent càstig que ja no recordo en que consistia (suposo que copiar x00 vegades “no agafaré mai el que no es meu” ja que lo de copiar moltes vegades era un castic que estava de moda en aquells temps). Val a dir que vaig aprendre la lliçó per sempre!

Pel que fa a les amistats que vaig fer a l’escola haig de dir que si, que allà vaig conèixer les que han estat les meves amigues tota la vida. Tot hi que anàvem a cursos diferents, som quatre, una nascuda a cada any, al 1959, 1960, 1961 i 1962, ens vam conèixer jugant a l’equip de Basket,  sempre hem estat juntes. Hores d’ara ens trobem al menys un cop al mes soles o amb les nostres famílies. Amb la Inma ens veiem molt sovint perquè treballem a la mateixa empresa i mirem de fer un cafè de tant en tant quan les dues estem a la oficina.

El currículum d’estudis penso que no ha canviat tant com la vida ho ha fet en aquests gairebé quaranta anys.... Això si, hi ha hagut moltes reformes educatives: hem passat del Batxillerat de 6 anys i el COU, a la EGB i el BUP de tres anys, la ESO i el Batxillerat actual de dos anys. Però en essència, els continguts a estudiar no han variat pas tant. Nosaltres també teníem matemàtiques, ciències, física, química, historia, llatí, castellà, literatura, dibuix, manualitats, religió, francès en lloc d’angles. Jo no vaig fer català, el procés d’immersió lingüística va començar mes tard. Recordo que les primeres classes en català les vaig fer a la facultat de farmàcia a on teníem la opció de fer la mateixa assignatura en català o castellà. Per tant si trobeu errades en aquest escrit, ja sabeu el motiu J.

I ara penso que algunes de les professores que recordo amb molt carinyo vosaltres també les coneixereu... La Fina va ser la meva professora de química, possiblement la meva classe va ser una de les primeres que ella va tenir com a professora. La senyoreta Raimunda, tota una institució, ens donava llatí i historia, el Gallego era el profe de mates (que mai acabava el temari i així vaig arribar a primer de carrera sense haver fet ni una integral J), el Sigfrido de Filosofia i la germana Carmen de francès.

En aquells anys les germanes anaven vestides de monges, amb una hàbit de color negre i marfil. Els primers  anys amb el cap completament tapat. Va ser un gran esdeveniment quan van canviar l’hàbit i vam descobrir de quin color tenien el cabell! I l’esdeveniment clau va ser quan van deixar l’hàbit definitivament i es van vestir com seglars. Això penso que va passar a l’inici dels anys setanta. Quantes converses al pati sobre quines eren les germanes mes atrevides que fins i tot es posaven pantalons quan anàvem d’excursió!!!!

I això em porta a parlar de la germana que ha estat una de les persones de les que mes he après en valors i mes han influenciat  la persona que soc ara. Be, en aquells anys hi ha havia dos germanes Gonzalez a l’escola, la germana Carmen que tots coneixeu i una seva germana que es deia Helena. La germana Helena era molt jove, moderna i estimava la seva tasca educativa. Passava molt temps amb nosaltres, era ella la que abordava els temes que ens interessaven mes a les adolescents, com l’amor, la sexualitat, l’amistat, etc. Amb ella vam llegir i vam cantar alguns dels llibres i les cançons que van marcar la meva generació: Juan Salvador Gaviota, Tagore, les cançons protesta de la època, en Lluis Llac, en Jorge Cafrune i d’altres cantants llatinoamericans. Hi ha d’altres germanes que recordo especialment i que vull rendir homenatge aquí: la germana Carmen, la favorita del meu pare, perquè sempre li deia que jo podia fer mes J, la germana Amparo, sempre amb un somriure discret i que estava al cas de tot el que ens passava, no s’en perdia ni una! J, la germana Maximina, la meva primera professora quan jo tenia 4 o 5 anys, la germana Maria Jesus a segon de primària, la germana Maria Angeles a quart de primària que em va confiscar el yo-yo de Fanta que m’havia costat tants mesos que em compressin J, i la germana Adoracion que em va ensenyar el poc que se de cosir J.

Al pati jugàvem a saltar a corda, a gomes, a pitxi que era el joc estrella, i els últims anys el pati era per xerrar... que com haureu vist es el meu entreteniment favorit i em va costar molts càstigs!

Noi@s el temps passa molt ràpid..., gaudiu de cadascun del vostres dies a les Dominiques com si fos l’últim!